About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

Forn de calç

L’any 1956 Joan Oliveras feu construir un forn per a la producció de calç a gran escala. Es tractava d’un forn de grans dimensions, amb l’interior revestit amb pedra de les canteres d’Alcañís, a l’Aragó, que podríem qualificar com a industrial.

No era el primer forn que en Joan de la calç, com se’l coneixia, feia construir; a l’esquena duia la construcció de més d’una vintena de forns repartits per Beuda, Sales de Llierca i Sant Ferriol, i coneixia bé la importància de situar-los prop de la matèria primera, que en aquest cas arribava de la pedrera del Castellot de Beuda i de les pedreres de Llers, i de comptar amb un bon equip de calciners, encarregats d’alimentar i controlar el procés de cuita.

I en Joan comptava amb molts bons treballadors, com en Jaume Serra, conegut com en Met Sisrals, veí d’Argelaguer.

El forn es mantingué en funcionament durant deu anys, fins que els canvis industrials del sector el van fer inviable.

Els usos tradicionals de la calç

La producció de calç ha estat una activitat força comuna al nostre país, per l’abundància que hi ha de pedra calcària, per la facilitat amb què pot ser produïda, i per les múltiples aplicacions que tradicionalment ha tingut la calç.

S’ha emprat com a morter en la construcció, per emblanquinar les façanes de les cases amb l’objectiu d’impermeabilitzar-les i aïllar-les de la calor exterior, per evitar plagues i fongs en cultius i per netejar estables i corrals, atès el seu poder desinfectant. Fins al segle XVII, aprofitant la força corrosiva de la calç viva, era habitual en enterraments, sobretot en temps d’epidèmies.

Davant l’important consum de calç, no és d’estranyar, doncs, que els forns de calç proliferessin allà on hi havia abundància de llenya i pedra calcària.

 

De la tradició a la indústria de la calç

La producció de calç probablement té un origen romà i la tècnica utilitzada en els forns no ha variat gaire fins que en la segona meitat del segle XX el ciment, obtingut mitjançant processos plenament industrials, comença a substituir la calç.

La ubicació dels forns tradicionals estava condicionada a l’accessibilitat per fer-hi arribar la matèria primera i per transportar després la calç extreta. A això s’hi afegia la presència d’un terreny en pendent, que alleugeria la tasca de carregar i buidar el forn. Cal tenir present que aquesta producció artesanal s’havia de compaginar amb altres feines pròpies del món rural, com ara la sega o la pela d’alzines sureres.

Ja entrat el segle XX, aquests forns tradicionals van anar deixant pas a forns de tipus industrial, dedicats de manera intensiva a aquesta activitat durant tot l’any. Es construïen amb pedra i morter de calç, i l’interior es revestia de pedra sorrenca, resistent al foc, de manera que no patien el desgast dels forns tradicionals.

 

L’organització del treball

Obtenir una bona cuita era, però, el resultat d’una feina en equip, la dels calciners, encarregats d’alimentar i controlar el procés de cuita, i la dels homes que recollien la brancada i la portaven fins a la boca del forn.

Jaume Serra, més conegut com a Met Sisrals, un dels últims calciners i que treballà al forn de Calç de Besalú, ens ofereix un testimoni de primera mà sobre el procés de cuita i l’esforç i destresa que requeria.

  • «Era molt important per a una bona cuita que l’obertura de baix, on s’hi afegia la llenya, fos ben estreta, ja que si no s’escapava molt de foc i escalfor. Una fornada de 40 tones de pedra solia durar una setmana. Una setmana que el forn havia de cremar dia i nit. Érem tres homes que treballàvem en torns de tres hores cadascú, el que plegava despertava el següent. No necessitàvem despertador. La brancada, l’afegíem amb una forqueta llarga de ferro. Era un no parar de carretes que traginaven feixines cap al forn. Solia ser brancada seca de pi. Per a una fornada es necessitaven una dotzena d’homes, tres per al forn i vuit o nou per recollir i traginar llenya. La temperatura de la cuita havia de ser sempre d’uns 800 graus. Els primers dies no paties posant brancada, ja que no tirava gaire, però quan agafava la temperatura bona, xuclava molt. Hi tiraven un feix de llenya i es consumia en un moment. No quedava ni el caliu.
  • «Tenia un tiratge bestial. En tres hores es gastaven unes trenta feixines, així que aneu comptant. Quan s’arribava als 800 graus sortia a dalt un fum negre, que eren els gasos que anava deixant la pedra calcinal. S’havia d’anar furgant, fer forats per dalt per regular la bona cuita. Al cap d’uns dies sortia de cop el fum de color blanc i volia dir que la pedra ja era cuita. Les pedres s’havien desfet i la volta de baix quedava ben tapada. Era el senyal de deixar de posar llenya. Després s’havia de deixar refredar i per dalt s’anava traient la calç. Se solia fer una fornada cada mes. Els que cuidaven del foc cobraven una mica més, ja que era una feina dura. Només es podia esguerrar una bona cuita quan a mig fer venien dies de molta pluja que feien reduir la temperatura del forn.»

Font: fragment de l’article «En Joan de la calç», de Josep Vilar. Dossier Picapedrers, miners, calciners… Revista Les Garrotxes (núm. 26, setembre de 2020, pàg. 50-51)

 

Visites recomanades
Fonts consultades
  • Badias Mata, Jaume (2014). Qui fa calç va descalç. L’elaboració tradicional de la calç a les Gavarres. Consorci de les Gavarres. [Data de consulta: 26 de juliol de 2021].
    https://www.gavarres.cat/uploads/imagenes/79-img-url1578990622.pdf
  • Vilar, Josep (2020). «En Joan de la calç». Les Garroxes (núm. 26, setembre de 2020, pàg. 50-51). Grup Gavarres.

Localització