About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

El molí fariner d’en Subirós

La història del molí d’en Subirós se situa entre l’any 977, en què el comte de Besalú, Miro Bonfill, dota el monestir de Sant Pere amb propietats, drets i rendes, i l’octubre de 1963, en què el molí fou abandonat definitivament.

Al llarg de tots aquests anys el conjunt ha sofert diverses intervencions, des de les pròpiament constructives, com la reforma de 1755 –arran de les destrosses provocades per la riuada de 1746–, que comportà la construcció d’un nou habitatge per al moliner, fins a intervencions per a l’aprofitament industrial de les moles i l’energia de l’aigua, com la de finals del segle XIX, en què es va aprofitar un dels canals de sortida d’aigua per instal·lar-hi una turbina que produïa l’electricitat que alimentava les fàbriques que hi havia riu amunt.

Els molins fariners

Quan parlem de molí ens referim principalment a una màquina per moldre gra, com els molins d’oli, fariners i d’arròs, però també pot referir-se a altres ginys que s’utilitzen per desfer o trinxar materials per mitjà de maces, com els molins drapers i paperers.

Si volem classificar-los, ho podem fer a partir de l’energia que els fa moure, i així tenim molins de vent, de foc, de sang i d’aigua. Però també els podem classificar segons la utilitat que tenen, d’oli, fariner, paperer, draper…

 

Com funcionava un molí fariner

Els molins fariners tradicionalment utilitzaven la força de l’aigua provinent dels rius com a font d’energia. Sovint aquests cursos d’aigua eren de poc cabal i no proporcionaven l’energia suficient per garantir el bon funcionament del molí. La solució passava per la construcció de basses a tocar dels molins. Com més fonda i més gran era la bassa, més garantida quedava la producció del molí.

El procés de fer farina era molt simple. Consistia a abocar el gra en un recipient en forma d’embut, anomenat tremuja, que mitjançant una canal i un mecanisme giratori per evitar embussos el deixava caure de manera regular al centre i entre les dues moles. La mola superior girava sobre la mola inferior impulsada per la força de l’aigua que queia des de la bassa fins al rodet situat al carcabà (al soterrani). Aquest fregament triturava el gra fins a convertir-lo en farina, que era expulsada pels laterals de les moles. Totes dues moles estaven gravades amb estries per facilitar el fregament i l’expulsió de la farina, estries que, cada cert temps, el moliner havia de refer per assegurar-ne el funcionament correcte. Al mateix temps, la mola superior es podia aixecar o abaixar mitjançant l’alçador, cosa que permetia fer farina més fina o només trencar el gra, segons la voluntat del moliner.

Abans, però, el moliner examinava el gra per saber si es tractava d’un gra fort o fluix, i determinar, així, quant de temps calia remullar-lo i com calia moldre’l. D’això se’n deia «entendre el gra», i era important saber-ne per obtenir-ne un rendiment òptim, tant pel que fa a la qualitat de la farina com a la quantitat.

El gra, a més, s’havia de rentar abans de remullar-lo, ja que acostumava a ser brut de la pols i la terra que agafava en el rudimentari procés de batuda.

 

L’organització de la feina

Els molins també havien d’estar tan a prop com fos possible d’un poble o veïnat de masos, de manera que el transport del gra i de la farina del mas productor al molí no anés més enllà de tres quarts o una hora de camí.

Del transport s’encarregava el pagès propietari de la producció, i es feia amb matxos o ases, quan els camins no estaven preparats per al pas de carros o carretes. Per cada quarteró molt (uns 60 kg) el moliner cobrava un mesuró (2,5 kg), i en cobrava un altre si havia d’anar a buscar el gra i tornar la farina al mas productor.

En general, cada casa anava a moldre gra un cop a la setmana, i quan deixaven el gra per moldre recollien el que havien deixat la setmana anterior. De vegades, però, el pagès tenia la sort que no faltava gaire perquè arribés el seu torn, i llavors s’esperava a tenir la farina. D’això se’n deia «arribar i moldre», una expressió encara molt viva avui dia.

De dites i frases fetes relacionades amb els molins fariners n’hi ha d’altres, potser no tan conegudes: «qui primer és al molí, fa farina», «de moliner mudaràs, que de lladre no podràs», aquesta darrera ens mostra la mala fama que tenien els moliners, fruit de les suspicàcies que hi havia al voltant de la mesura amb què el moliner cobrava la seva feina. I és que en el procés de molta es produïa una minva entre el volum i el pes del gra i el de la farina obtinguda. Aquesta minva no era només el resultat del mesuró que cobrava el moliner, sinó que també es devia a un procés de molta no prou adequat.

 
Visites recomanades
Fonts consultades
  • Bolòs i Masclans, Jordi; Nuet i Badia, Josep (1983). Els molins fariners. Barcelona: KETRES editora (Col·lecció Ventall).
  • Donat, Lídia; Solà, Xavier (2014). «Els molins: construccions, tipologies i usos». A J. Nogué, C. Puncernau (ed.), Quaderns. Aigua i ciutat: els recs de Banyoles, història i futur (núm. 34, pàg. 67-84). Banyoles: CEC.

Localització