About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

La central elèctrica de Can Surós

Al finals del segle XIX, a la desembocadura del canal al Fluvià, es va aprofitar una antiga turbina de fusta per crear la central elèctrica de Can Surós, que va deixar de ser operativa l’any (un any abans). L’electricitat generada amb prou feines era suficient per donar servei als pocs abonats del poble.

L’any 1928 es construí un nou canal, el rec Gros, per sobre de l’existent, per donar més caiguda al salt d’aigua de la central i augmentar la producció elèctrica. Amb aquest mateix objectiu, s’hi instal·là una turbina Pelton metàl·lica, que millorà la qualitat del servei.

Aquesta remodelació significà també la construcció del l’actual rec Petit, que porta l’aigua de rec als horts, després que el sistema de sèquies que hi havia quedés destruït amb la construcció del rec Gros.

Les centrals hidroelèctriques

 Una central hidroelèctrica és, en essència, l’evolució dels antics molins d’aigua amb què es generava energia per moldre gra o altres productes, i més tard, generar electricitat.

El funcionament d’una central és molt senzill, consisteix a convertir en electricitat l’energia potencial que té una massa d’aigua com a conseqüència d’un desnivell. En la caiguda entre els dos nivells, l’aigua entra en una turbina hidràulica, que transforma l’energia potencial en energia mecànica per mitjà del moviment de la turbina, i aquesta energia mecànica és transformada en elèctrica gràcies als alternadors.

La primera central hidroelèctrica es construí l’any 1880 a la Gran Bretanya, a Northumberland. Dos anys més tard, el 1882, la central d’Appleton (Wisconsin, EUA), propietat d’H. J. Rogers, generava una potència de 12,5 kilowatts, que amb prou feines servien per il·luminar dos edificis de la fàbrica de paper i la casa particular del mateix Rogers. El 2020 la gran central d’Itaipú, situada a la frontera entre el Paraguai i el Brasil, va arribar a una producció acumulada de 50 milions de megawatts-hora. 

 

Les primeres instal·lacions a Catalunya

Durant la segona meitat del segle XIX les zones de Catalunya per on discorren rius van ser testimoni de la irrupció de l’energia hidroelèctrica. La revolució industrial i les necessitats d’aquest tipus d’energia van afavorir que s’instal·lessin un bon nombre de petites centrals hidràuliques que aprofitaven la força de l’aigua per satisfer les necessitats locals, bàsicament d’enllumenat públic o de les fàbriques que hi havia, sovint situades a tocar dels rius o cursos d’aigua propers als nuclis de població o en els rius de les zones amb una forta implantació industrial, com el Llobregat, el Cardener, el Ter, el Freser o el Fluvià. En aquella època l’energia elèctrica s’havia de generar molt a prop dels centres de consum perquè la tecnologia de corrent continu no permetia transportar-la a gaire distància.

La utilització de cabals d’aigua per aprofitar-ne la força en molins, serradores o fargues ja era una pràctica corrent des de feia molts segles. Ara bé, a les darreries del segle XIX, la incorporació del generador elèctric a la turbina hidràulica significà la possibilitat d’obtenir una font d’energia assequible i barata.

Hi ha dos tipus diferents d’aquestes petites centrals hidràuliques: les que desvien l’aigua del riu per un canal que la porta fins a la turbina —que genera electricitat— i que posteriorment la retorna al riu, i les que es poden considerar minicentrals, amb la turbina instal·lada al final d’una canonada per on surt l’aigua d’un embassament.

 

Les centrals i el Modernisme

Algunes de les centrals edificades a finals del segle XIX es van construir seguint les tendències arquitectòniques del moment, és a dir, el Modernisme i el Noucentisme, i avui representen veritables joies arquitectòniques del patrimoni industrial del país.

La central hidroelèctrica Berenguer de Bescanó n’és un clar exponent. Va ser inaugurada l’any 1917 i és obra de l’arquitecte Joan Roca i Pinet (1885-1973). El salt d’aigua incorpora una selva d’escultures modernistes de plantes i dracs que es poden veure des de la carretera.

Sobresurten també la Central de Vilanna, construïda en estil noucentista el 1905 pel mateix Joan Roca i Pinet; la central del Molí de Queralbs, construïda el 1914 per l’empresa Mines Gironès & Henrich; la Central de Rialb, un edifici amb trets modernistes i volta catalana, construït per l’empresa Echer Wyss i Cia., o la Central Elèctrica Estebanell, a Sant Pau de Segúries, construïda el 1870 amb decoració modernista a l’interior.

 

Un paisatge alterat

El paisatge de Catalunya ha quedat fortament modelat per la construcció de centrals hidroelèctriques al llarg dels cursos fluvials.

La construcció d’embasaments i preses ha inundat valls fèrtils, ha aprimat els cursos d’aigua i ha comportat que els sediments que arrosseguen els rius hi quedin atrapats i no arribin amb la quantitat necessària per alimentar els deltes de l’Ebre o del Llobregat.

Els cursos dels rius han quedat tallats amb nombroses rescloses que redueixen els cabals d’aigua, fet que comporta l’alteració dels hàbitats fluvials i posa en perill la supervivència de moltes espècies.

Però aquesta mateixa alteració del paisatge també ha donat origen a una nova font de riquesa amb l’ús turístic d’embassaments i rius.

 

Visites recomanades
Fonts consultades

Localització