About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

Taller metal·lúrgic romà del barri de Capellada

Les excavacions arqueològiques a la zona de Capellada deixaren al descobert les restes d’un taller metal·lúrgic que degué funcionar durant la segona meitat del segle I dC.

En època romana, aquests tallers s’ubicaven en l’entorn immediat de les mines d’on s’obtenia el mineral i sovint es tractava de tallers itinerants, que es desplaçaven en esgotar-se la mena.

En el cas de Besalú no hi ha notícia d’on estaven situades les mines; així, el seu paper com a centre productor de ferro devia estar lligat a la seva importància dins el territori i a la seva situació estratègica, sobre la via Annia i seguint un pas natural que connectava l’Empordà amb la Garrotxa i els Pirineus orientals.

La introducció de la força de l’aigua per insuflar aire als forns en època medieval comportà que els tallers esdevinguessin fixos i l’aparició de la farga catalana a les zones de muntanya.

Dels tallers metal·lúrgics a la farga catalana

Des de l’època romana i al llarg de l’edat mitjana, el ferro s’havia obtingut en petites explotacions situades a peu de mina o prop de boscos, amb l’objectiu de poder disposar fàcilment del mineral o del carbó, els dos materials imprescindibles en el procés d’obtenció del ferro, sense els costos i els esforços afegits del transport. Aquest és el cas del taller metal·lúrgic romà del barri de Capellada de Besalú.

El creixement de la demanda de ferro va fer que a poc a poc s’abandonessin aquests petits tallers i es busqués la força motriu en l’aigua dels rius per moure els malls i insuflar aire als forns, de la mateixa manera que també s’aprofitava la força de l’aigua per fer funcionar molins fariners, paperers o drapers; de fet, les maces dels molins drapers i els malls o martinets de les fargues eren accionats de la mateixa manera.

Aquesta tecnificació marca el naixement de la farga catalana, el mètode per obtenir ferro per reducció del mineral, sense arribar a fondre’l, per mitjà de l’acció del carbó vegetal. Però farga denomina també l’establiment on s’aplica aquest procés.

La farga catalana té el seu moment d’esplendor entre els segles XVII i XIX, i aquests establiments s’estenen sobretot per la zona dels Pirineus orientals, mentre que en altres àrees, com al País Basc o als Alps, el ferro s’obtenia seguint processos semblants, però amb variants pel que fa a la forma dels forns o les màquines que utilitzaven per insuflar-hi aire.

La desaparició de la farga catalana com a mètode competitiu per obtenir ferro s’inicia a finals del segle XIX al nord d’Europa, on l’abundància de carbó i mineral va portar a la invenció d’un nou mètode que permetia fondre el ferro i obtenir una colada contínua —mentre s’alimentés el forn de mineral i combustible— i convertir aquest ferro fos en acer. És l’inici dels anomenats alts forns, que en poc temps substituiran les fargues catalanes i la resta de processos emprats arreu d’Europa.

 

Funcionament de les fargues

Els elements principals d’una farga eren el mall, el forn i el sistema d’injecció d’aire.

L’operació començava carregant el forn amb capes alternatives de mineral de ferro i carbó vegetal. Llavors s’encenia i s’hi anava insuflant aire per la tovera per tal que assolís una temperatura estable d’uns 1.000 graus centígrads. L’aire s’injectava a través d’una o dues manxes, mogudes amb rodes hidràuliques o a sang, i a partir del segle XVII a través de la trompa hidràulica, un aparell que consistia en una caixa amb dos o tres tubs verticals de fusta a la part inferior que rebia l’aigua del rec. A través d’uns forats l’aire entrava a la caixa i era arrossegat per l’aigua fins a la caixa dels vents, on l’aigua se separava de l’aire en colpejar la banqueta i s’escolava per un desguàs, al mateix temps que l’aire era conduït cap a la tovera que comunicava amb el forn.

Després de tres o quatre hores d’anar afegint carbó i mineral, i d’eliminar les escòries líquides, s’obtenia una bola irregular d’una massa porosa de ferro amb incrustacions d’escòria anomenada masser.

Ara era el moment del mall, un martell de grans dimensions, amb què s’eliminaven les escòries, es compactava el masser i se li donava forma. Les fargues solien tenir dos malls en funcionament, amb un es compactava el masser i amb l’altre es conformava el ferro i l’acer dolç (baix en carboni). Els malls eren accionats per la roda hidràulica, un mecanisme que permetia convertir la força generada per un curs o un salt d’aigua en energia mecànica.

Tot el procés solia durar entre sis i vuit hores, s’hi arribaven a consumir entre 300 i 400 kg de mineral i uns altres 300 o 400 de carbó, i s’obtenien entre 75 i 125 kg de ferro, a més d’un bona quantitat d’escòries, que s’aprofitaven per a altres usos, com ara la construcció.

La duresa del clima on s’ubicaven les fargues, amb presència de neu i gel als rius, comportava que les fargues només estiguessin en funcionament durant una temporada de l’any. En aquest període s’hi treballava sense descans per tal de mantenir el forn sempre a la temperatura adient, un dels requisits per obtenir un masser de bona qualitat.

 

Visites recomanades
Fonts consultades

Localització