About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

L’aigua, eix vertebrador

L’aprofitament de l’aigua ha estat una constant al llarg de la història de Besalú, i el sistema de recs i canals que recorre el marge esquerra del Fluvià n’ha estat el protagonista principal.

El canal Gros alimentava els molins fariners i paperers i l’antiga central elèctrica, mentre que el rec Petit o Canalet esdevé la columna vertebral d’un entramat de recs secundaris que porten l’aigua a cada una de les parcel·les que configuren els horts de Besalú, amb una extensió aproximada de 96.000 m2.

Les ramificacions secundàries es corresponen força amb els sectors de permís de rec segons el dia de la setmana. I són els propietaris i usuaris dels horts els encarregats de fer el manteniment d’aquesta xarxa de recs, en què hi ha des de canals tradicionals descoberts i construïts amb pedra o peces cerà[1]miques fins a tubs de PVC soterrats o formigonats.

Els horts no només tenen una funció paisatgística sinó també social. Si anys enrere eren part impor[1]tant de la subsistència familiar, avui tornen a ser un valor a l’alça, pel seu valor patrimonial i social, com a espai d’esbarjo de molts jubilats, però també com a font de l’autoconsum que caracteritza un nou model de vida.

Aigua, eix vertebrador

Al llarg de la història de Besalú, l’aprofitament de l’aigua ha estat una constant. Molins i centrals elèctriques han anat configurant la fesomia del marge esquerra del riu Fluvià des del segle X —la referència documentada més antiga que es conserva d’un molí fariner— fins a l’any 2010 —en què l’antiga central elèctrica de can Surós va deixar de ser operativa.

Però si bé l’aigua ha estat la font d’energia d’aquesta activitat industrial, no ha estat menys important el paper que ha tingut en el creixement i manteniment dels horts de Besalú. Es té constància documentada que ja l’any 1300 hi havia un canal que portava part de l’aigua del Fluvià fins al nucli urbà i les terres de regadiu que hi havia entre l’antiga muralla i la zona de pedregam del riu.

 

Recs i canals. Una mica d’història

Des de mitjans del segle XIX fins ben entrat el segle XX, es documenten diverses sol·licituds i concessions de permisos per a la construcció de petites preses, sèquies i canals per a l’aprofitament de l’aigua, tant per alimentar molins com per regar cultius. Aquest degoteig d’usos va anar consolidant, de mica en mica, una xarxa de canals i sèquies que afavorí el procés d’industrialització del poble i l’explotació dels horts.

L’any 1928, per tal d’incrementar la producció de la central elèctrica de can Surós, propietat de la família Masllorens, de Barcelona, es va construir un nou canal, el rec Gros, per damunt del canal existent, que va comportar la desaparició de les sèquies per regar els horts que hi havia instal·lades al canal.

Durant la Guerra Civil, la construcció d’un nou canal, promoguda per l’Ajuntament, tornà a fer arribar l’aigua als horts. Però el Canalet quedà destruït amb els aiguats de l’any 1940, que també representaren la pèrdua d’algunes zones de conreu.

Uns anys més tard, el 1943, el propietari de la presa i del canal Gros, Esteve Masllorens, signava un conveni amb diversos propietaris dels horts, en què accedia a cedir una part de la seva aigua per al rec dels horts. El permís, però, estava sotmès a una sèrie de clàusules, entre les quals hi havia les següents:

  • L’aprofitament havia de ser de 25 litres per segon com a màxim i a través d’un forat de 15 cm a la bassa de can Surós, i el forat s’havia de fer 30 cm per sota del desguàs.
  • Les despeses de manteniment del Canalet anaven a càrrec dels regants.
  • Els propietaris dels horts havien de pagar a Esteve Masllorens un cànon de 1.800 pessetes l’any, fraccionat en dos pagaments, un al maig i l’altre a l’octubre.

Tot plegat va obligar a elaborar unes regles clares sobre l’ús de l’aigua entre els propietaris dels horts per evitar futures i previsibles discussions.

El maig de 1957, després d’una llarga sequera, s’aprovava una nova normativa que, entre altres coses, modificava les zones dels horts vigents fins al moment. Així, s’establiren sis zones amb els límits molt ben definits; a cada zona s’assignà un dia de la setmana per regar, el diumenge era lliure, i s’establiren torns rigorosos de rec en cada zona que calia respectar escrupolosament.

 

El sistema de recs

La zona dels horts de Besalú compta amb un sistema de recs tradicional basat en el repartiment d’aigua per gravetat a través d’una xarxa de distribució organitzada de forma jeràrquica.

Un canal principal capta l’aigua permanentment a partir d’una canalització a la resclosa de can Surós, i es ramifica en un seguit de recs secundaris de cabal intermitent que deriven l’aigua als recs individuals de cada parcel·la.

La xarxa de recs està formada per una variada tipologia de canals, des de canals tradicionals descoberts i construïts amb pedra o peces ceràmiques, fins a tubs de PVC soterrats o formigonats.

El canal Gros, construït per alimentar l’antiga central elèctrica, travessa tot l’àmbit, però no serveix per captar l’aigua d’aquesta xarxa de rec, sinó que només la condueix a través del molí d’en Subirós i la central elèctrica situada uns metres més avall per retornar-la al riu Fluvià.

Aquest sistema, però, requereix un manteniment constant que bàsicament duen a terme els propietaris i usuaris dels horts. Això fa que els trams d’aquesta xarxa que hi ha en mal estat es corresponguin amb les zones amb parcel·les abandonades o en desús.

 

Nota: Aquest text està extret del document Anàlisi i propostes per al Pla especial de protecció dels horts de Besalú, elaborat per Anna López Alabert, José Bernal González i Gerard Portas Balateu, i amb la col·laboració de Joan López i Carrera.

Localització