About Us

Our work strives to enhance our sense of surroundings, identity and relationship to others and the physical spaces we inhabit, whether feral or human-made.

Selected Awards
  • 2004 — Aga Khan Award for Architecture
  • 2009 — Mies van der Rohe Award
  • 2013 — AIA/ALA Library Building Award
  • 2015 — Best Interior, Designers Saturday
  • 2016 — AIA New York Honor Award

La paperera de Can Surós

La tradició paperera de l’antic molí de can Surós ve de lluny. Hi ha referències documentals de la fàbrica de paper de Francisco Surós que es remunten a la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, en què s’hi fabricava paper d’estrassa.

Els rastres es perden fins que l’any 1959 Josep Escatllar, fabricant de Banyoles i amb negocis també a Girona, decideix construir la seva pròpia fàbrica de paper a Besalú, al molí de can Surós, després d’haver arrendat la fàbrica de paper de La Confianza des del 1926.

L’edifici, actualment en estat semiruïnós, tenia dues naus de planta rectangular, distribuïdes en dos nivells, amb parets de pedra, encadellats de fusta i grans finestrals. A l’exterior de l’edifici encara s’hi pot veure el rec que canalitzava l’aigua del riu Fluvià cap a les turbines de generació elèctrica que feien funcionar la paperera.

Dels molins paperers a la industrialització del procés

A Catalunya els molins paperers es concentraven en una desena de conques fluvials papereres, en què hi havia al voltant de dos-cents molins, repartits en una cinquantena de municipis, majoritàriament de les comarques centrals. Destaca especialment la conca del riu Anoia, amb el municipi de Capellades al capdavant.

Era freqüent que les conques fluvials s’especialitzessin o bé en la producció de paper o bé en la producció tèxtil, de manera que difícilment aquests dos sectors coincidien en una mateixa conca.

Els molins havien d’estar situats prop d’un curs d’aigua i, a la vegada, pròxims a nuclis urbans o rutes comercials, i es podien trobar tant aïllats en zones rurals, com dins mateix de nuclis urbans consolidats.

El primer molí paperer documentat a Catalunya és el molí d’Albarells, de Santa Maria del Camí, que data de l’any 1193, també hi ha referències a establiments paperers en el segle XV a Sant Martí de Provençals i a la Catalunya Nord. Però el veritable auge de la producció paperera catalana s’inicia al segle XVIII, amb la construcció de la majoria dels molins paperers i la consolidació de les zones papereres de l’Anoia, la Riba, Olot i Banyoles.

En aquesta època el paper català és comparat amb l’holandès, que històricament havia estat considerat el de més qualitat, i gaudeix de gran reconeixement i demanda. Això es deu, entre altres factors, a les restriccions imposades per l’estat en la importació de paper estranger, que aturaven la competència dels papers provinents de Gènova i de França, i a l’atorgament l’any 1788 del monopoli del mercat de les colònies d’ultramar als paperers catalans. Tot plegat comporta que el drap —que era la matèria primera per a l’elaboració del paper— arribi a ser insuficient, amb la qual cosa una de les grans fites del segle XIX serà l’obtenció de pasta de paper a partir de fusta.

A les darreries del segle XVIII, però, es produeix un gran canvi en el procés de producció del paper, la substitució de la mà d’obra per maquinària.

El 1798 el francès Louis Nicolas Robert inventa la primera màquina de paper continu, també anomenada màquina plana, que perfeccionen els germans Foudrinier el 1804.

Cinc anys després, el 1809, John Dickinson, a Anglaterra, inventa la que es coneix com a màquina rodona, que consisteix en un cilindre recobert per una tela metàl·lica que gira dins un dipòsit de pasta i aigua, de manera que la pasta queda recollida en la tela i, per decantació, forma el full.

Així, ja entrat el segle XIX, la mecanització arriba, primer, als centres paperers de les comarques gironines, que majoritàriament opten per la màquina plana, i uns anys més tard s’introdueix també a les papereres de la conca de l’Anoia, que en comptes d’instal·lar les màquines planes que produïen paper de mitjana i baixa qualitat, opten per les màquines rodones, que produïen un paper de més qualitat, semblant al fet a mà. La producció de paper fet a mà s’atura a Catalunya cap a l’any 1919.

 

El procés artesanal de fabricació del paper

El procés d’elaboració de paper era lent i laboriós. Primer s’havien de classificar i esquinçar els draps vells i introduir-los al torn espolsador per eliminar-ne la brossa. Després es deixaven en remull al podridor entre una i cinc setmanes, on havien de fermentar perquè es poguessin desfer millor. Llavors es passaven a les piles; allí les maces de fusta, mogudes per rodes hidràuliques, els trituraven durant 20 o 30 hores; la pasta que en resultava es barrejava amb aigua en una tina. Val a dir que la introducció de la pila holandesa va escurçar força el temps de producció de la pasta de paper.

El mestre paperer submergia un motlle de tela dins la tina, de manera que l’aigua s’escolava entre la tela metàl·lica i hi quedaven atrapades només les fibres. A continuació es traspassava el full del motlle a una baieta de llana. El procés es repetia fins a obtenir 250 fulls, una posta.

La posta es premsava per treure’n la major part d’aigua, i els fulls s’estenien als miradors amb l’ajut de l’espit, un estri de fusta en forma de T. Un cop secs s’encolaven amb cola animal per evitar que la tinta s’hi escorregués, i es tornaven a premsar i assecar. L’últim pas era donar-los la llisor definitiva amb el mall satinador i igualar-ne les puntes amb les ganivetes de fretar.

 

Visites recomanades
Fonts consultades
  • Pagès Rabal, Xavier. Els molins paperers de Catalunya. Una aproximació per a la seva protecció patrimonial. Tesi del màster universitari en Gestió i Valoració Urbana. Universitat Politècnica de Catalunya, any acadèmic 2011-2012.
  • Vila, Joan. «125 anys d’història industrial». Des de les comarques de Girona. Vilaweb. [Data de consulta: 16 de juliol de 2021]
    https://blocs.mesvilaweb.cat/joanvila/125-anys-dhistoria-industrial/
  • «Dossier L’aigua». Les Garroxes (núm. 7, primavera-estiu de 2011, pàg. 33-78). Grup Gavarres.

Localització